EL PARTIDO POPULAR Y LA ÉTICA POLÍTICA

Uno de los pilares sobre los cuales debe asentarse la vida democrática y muy especialmente ha de regir la vida de la clase política, de nuestros políticos, es ser honestos y ser fieles a los valores democráticos que nuestra Constitución proclama. Aunque parezca una condición indispensable para poder estar en política, para algunos partidos no está tan claro, es el caso del Partido Popular, para ellos se puede parecer honesto sin serlo. Ellos, que en el pasado se erigieron en perseguidores incansables de los errores cometidos durante el gobierno de González y ganaron las elecciones erigiéndose como paradigma del político intachable, pero los casos de corrupción o de negligencia en el ejercicio de sus cargos, claros ejemplos son el triste y lamentable caso del avión Yacolev 42 o las intervenciones del entonces ministro Acebes tras los atentados del 11M, acaban aflorando.
Paradójicamente, entonces la actitud es otra, su líder y todo el partido en bloque se muestra huidizo y niegan la máxima cuando estos casos de corrupción afectan a los miembros de su partido.
Quedan para las hemerotecas y para su propia conciencia las manifestaciones de su “líder” Mariano Rajoy diciendo: “que a veces se cometen errores”, justificando así la actuación del entonces ministro Trillo, en el cúmulo de desaciertos incluso diría que se producen actuaciones que rozan el delito encaminadas a dar por finiquitado el accidente del avión militar donde fallecieron 62 militares españoles o el del ministro Acebes negando a día de hoy la evidencia, incluso poniendo en entredicho las investigaciones instruidas por la Audiencia Nacional a través de los medios de comunicación afines. Lo último la trama de corrupción “Caso Gürtel” que afecta a altos cargos de la Generalitat Valenciana, al mismísimo Camps, presidente de la Generalitat Valenciana y a miembros del gobierno de la Comunidad de Madrid, y cuya lista de implicados parece no tener fin.
La reacción de todos ellos relativizar los hechos en una actitud clara de encubrir la realidad, obstruyendo las investigaciones para impedir que los hechos salgan a la luz pública y acaben aflorando sus miserias, el cazador ha sido cazado.

Independientemente de lo que se resuelva en los tribunales de justicia, los políticos implicados en todos estos casos y tramas, como ejemplo de ética personal, de dignidad, de honor deberían abandonar la política, y el Partido Popular entonar el “mea culpa”, no deben olvidar que en el substrato de una buena democracia es requisito indispensable gozar de una intachable honestidad, y ellos, consciente o inconscientemente, la han perdido o la tienen en entredicho. Señores míos "La mujer del César no sólo debe ser honesta, sino además, parecerlo".

EL DRET A DECIDIR

S’inicia una campanya mediàtica tant dels partidaris com detractors de la reforma de la Llei de l’avortament, un debat que per altra banda a aquestes alçades i amb el que està caient em sembla fora de lloc, particularment, perquè la societat té altres preocupacions i angoixes, i perquè aquest tema hauria d’haver estat superat ja fa temps.
Crítiques hi ha per a tots, molt especialment pels alts estaments de l’Església que lluny de recolzar als mes desfavorits i apropar-se a la realitat que es viu al segle XXI, inverteixen grans quantitats de diners en fer campanyes anti-abortistes, sense adonar-se que ja fa molt temps que van perdre la seva oportunitat de ser un referent per la societat actual i continuen mirant-se el melic, apel·lant al dret a néixer del fetus al qual consideren un ésser viu, i a la vegada, totalment contraris a qualsevol mètode contraconceptiu, paradoxes de la vida, com diu la frase “ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio” la qüestió es prohibir, castigar i condemnar a tots aquells que no pensen o actuen segons els seus dictats, actitud per altre banda que poc s’acosta a la caritat cristiana, a la tolerància, a la generositat envers l’altre. A aquesta iniciativa s’hi sumen les comunitats autònomes governades pel partit popular, com València, on el senyor de les americanes de franc, tot un model d’ètica, proposa finançar amb diners públics l’embaràs i posterior part de les mares amb embarassos no desitjats, tot un exemple de la demagògia més extrema.
Els partidaris de la nova proposta de llei, busquen la despenalització de l’avortament, que cap dona pugui ser jutjada per no portar endavant un embaràs no desitjat, això des de el meu punt de vista es totalment raonable perquè es adequar la legislació en aquest cas el codi penal a la realitat social. També trobo lògic el no regular uns supòsits en els quals si que està permès penalitzant aquells que no s’hi contemplen, o obligar a simular trobar-se en un d’ells. Altres són més discutibles com el fet de que les noies majors de 16 anys puguin avortar sense el consentiment patern.
El fet es que, independentment del que uns i altres pensem, ens trobem en un assumpte on és la dona afectada qui ha de decidir si porta endavant el seu embaràs o decideix interrompre’l, sigui el que sigui el que decideixi fer, ha de comptar indiscutiblement amb un recolzament psicològic i mèdic, prèviament i amb posterioritat. Totes aquelles que hem sigut mares sabem com s’estima un fill i intentem imaginar-nos com de dur ha de ser avortar - pensem que un dels grans privilegis que la natura ens dona a les dones es el fet de ser mares i donar vida a un altre ésser humà- com perquè la societat les criminalitzi per fer ús del dret a decidir sobre el seu propi cos.

La meva postura com a dona, però sobretot com a ésser humà es solidaritzar-me amb elles, tanmateix, exigir a la nostra societat majors i millors polítiques de prevenció i que els mètodes anticonceptius siguin o millor dit tornin a ser finançats per la Sanitat Pública. Cal que la educació sexual arribi a tots els centres educatius, que tots i totes puguem tenir relacions sexuals segures, evitant embarassos no desitjats i el contagi d’enfermetats de transmissió sexual. Això que dic també hauria de ser un toc d’atenció a totes les dones, hem lluitat i lluitem per ser i estar presents en aquesta societat com a membres de ple dret, en igualtat d’oportunitats, de drets però també de deures, per aquesta raó no creieu que en ple S.XXI les nostres batalles haurien de ser altres??.

Guantánamo: la puerta al infierno.

La prisión maldita de Guantánamo, colonia olvidada en territorio cubano, a la que finalmente el Gobierno Bush encontró utilidad trás el atentado del 11S, puede convertirse en uno de los primeros escollos a superar por el a partir de mañana nuevo presidente de la principal potencia mundial, Obama.
En la misma se han vulnerado reiteradamente los derechos humanos como constataron expertos de la ONU que pidieron su cierre al ser contraria al Derecho Internacional, pero seguramente el mayor varapalo se lo llevaron de su propio Tribunal Supremo que obligó al cumplimiento de los principios de la Convención de Ginebra otorgando a los prisioneros el derecho a recurrir a la justicia ordinaria.
Lo más lamentable, a parte de las centenares de detenciones ilegales, de la tortura psicológica y física a la que han sido expuestos estos prisioneros, cuya condena ha sido la presunción de que podían ser terroristas, cuyas vidas seguramente nunca serán las mismas, los cuales a día de hoy, sienten un miedo aterrador a volver a los infiernos, indiscutiblemente lo más terrible es sin lugar a dudas la impunidad con la que ha actuado el Gobierno Republicano, acompañada de la pasividad y porque no decir complicidad de una Comunidad Internacional que ha sido incapaz de posicionarse y pronunciarse por una condena sin paliativos a los EEUU. La historia, sin embargo, recordará estos hechos, aunque lamentablemente nunca sabremos del todo de la atrocidad de los actos cometidos tras las rejas de esa maldita cárcel y nunca los culpables serán juzgados. Al menos, esperamos que Obama de una respuesta, una salida digna a los prisioneros que aún quedan tras sus rejas, que recobre lo que él mismo ha denominado “el liderazgo moral” para EEUU.

LA FI DE L'HOLOCAUST PALESTI

Aquest dies de Nadal veiem altre cop l’imatge del patiment, la sang i la mort d’un poble que podria ser quansevol dels que hi han al món, però sens dubte la major vergonya es la impassibilitat del nostres governs, del governs de món, que demanen amb molt bones paraules la fi de l’atac però sense prendre mesures de tipus econòmic o polític, tot queda en fer el paparet enviant als representants diplomàtics de torn.

Mentre, el polvorí i l’ira del poble palestí i àrab va “in crescendo” i el Govern Israelí crescut té cada cop una actitud més desafiant, en un món on els murs de la vergonya cauen, trobem el mur de Cisjordània. el qual es situa en un 80% en territori palestí, mutilant-lo, allà també es vulnera principis con la llibertat de circulació i on s’ha posat fi al dret fonamental a la vida i a la integritat física i moral. Sobretot, aquest panorama posa de manifest les misèries d’un sistema tant deshumanitzat que esmorza, dina i sopa els budells d’aquells que cada dia són sacrificats en nom de qui sap què.

Si en algun moment de la història el poble jueu ha patit, ha estat perseguit i masacrat, quan les seves farides s’haguèssin pogut curar, convertint-se en un exemple de lluita com a poble, la seva bogeria els aboca a que de manera continuada obrin la seva farida i acabin amb l’admiració d’un món que els ha vist com un paradigma. La manca de sentit de les seves intervencions militars continuades contra un enemig, contra un fantasma inexistent, que els fa massacrar dia rera dia a un poble pobre i ferit de mort com el palestí, amb el qual es incapaç de conviure dins un territori comú que els hi pertany a tots dos històricament.

Inexorablement, la història acabarà fent justícia i de ben segur, seràn ells mateixos amb la seva voracitat els que acabaràn suïcidant-se devant d’una Comunitat Internacional que amb la seva passivitat, no deixa de ser també còmplice del dolor i la destrucció d’un poble que te dret a viure, o si més no a sobreviure, de manera pacífica.

L’ ANY 2009 : UN BON ACORD DE FINANÇAMENT PER CATALUNYA

Desitjo que aquest any 2009 porti un bon acord, un acord just de finançament per a Catalunya, que doni al Govern Català un respir per poder treballar amb tranquil.litat en el desenvolupament del nou Estatut, que sense un bon acord econòmic seria imposible, i més agreujat, per una situació econòmica en regressió on el mateix Banc d’Espanya anuncia un creixement negatiu de l’economia per l’any que tant bon punt començem.
Aquest últims dies de l’any, després de la compareixença del Ministre d’Economia, Solbes, donant la nova proposta de finançament, es van dibuixant alguns dels canvis desitjats i negociats fins l’últim segon pel nostre president Montilla, home de poques paraules però gran treballador a l’ombra juntament amb la perseverança del conseller Castells, en un procès de negociació que fins fa uns dies semblava no tenir fi.
Es respiren nous aires, l’optimisme es comença a dibuixar i aixó no ens enganyem no agrada a l’oposició, sobretot, a Convergència que veu perjudicial pel seus interessos de partit que el PSC aconsegueixi un bon acord de finançament, en el camí de la negociació han quedat el socis de govern que en lloc de pendre una posició responsable han optat per fer allò que millor saben, dedicar-se a fer oposició, desitjo que quan s’arribi a un acord definitiu reconeguin si més no la tasca del seus companys socialistes. Tots sabem de com de feble pot resultar la memòria quan s’aconsegueixen els triomfs.
Sens dubte, el que ha deixat patent tot aquest llarg procès que s’inicia amb el nou estatut, son les pors, la desconfiança i la manca de maduresa democràtica de l’Estat espanyol que nega a Catalunya, allò que desde l’inici de la nostra democràcia va donar al Pais Basc, un finançament proporcional amb el serveis i competències que ha assolit al llarg d’aquest anys i que poc a poc a provocat un ofegament econòmic del nostre territori, que a dia d’avui és menys ric, per tal d’afavorir pel tant nomentat principi de solidaritat, a aquelles comunitats més pobres que tampoc han près iniciatives pròpies per tal de tindre un major pes específic, i s’han acontentat amb viure de la política de la subvenció i de l’autocompadiment buscant en l’altre la causa dels seus mals, quan al que haurien de fer és autocrítica.
Ara, el nostre present més imminent, passa per fer un reajustament d’aquest sistema de finançament, com ho van fer paissos com Alemanya, per tal de adequar-lo a les noves necessitats, les quals són canviats i hem de tindre clar que tot es modificable amb el consens necessari. El Govern Espanyol, ha de tindre clar que la máquina està aturada, està en via morta, que grinyola i que si no prenen una decisió valenta el prejudici serà per a tots, tant per aquells que són anomenats rics com pels que s’autoanomenen pobres.
El poble de Catalunya es caracteritza per la seva generositat i per la seva capacitat de treball que el President Zapatero coneix, i espero i desitjo com molts catalans i catalanes que no defraudi els nostres somnis i que demostri que és un home de paraula.

LA GENERALITAT ADAPTA EL CODI DE FAMILIA ALS NOUS TEMPS

El Govern Català ha donat llum verda a la reforma del Codi de Familia, buscant que aquest text legal s'adequii a la nova realitat social en que vivim, utilitzant el sentit comú que tant preuat és en aquest dies i que tant poc s'utilitza.
Las novetats legals més destacables, son per una banda el donar al concepte de familia la major amplitud posible, si estem en una societat on les parelles homosexuals poden casar-se també s'ha de regular quan aquestes relacions entren en crisi, o o si tenen fills comuns. La realitat social ens impulsa a donar contingut jurídic a situacions que trobem en la nostra vida diaria i a les quals a dia d'avui no podem donar una resposta amparada juridicament.
Altra gran pas, el trobem en el fet de l'especial protecció que es vol donar a aquell membre de la parella més desprotegit, independenment del gènere. Per altra banda, involucra ambdos, pare i mare, en responsabilitzar-se del fills en aquells aspectes afectius, educatius i econòmics que els afecten. Es postula per un model de custòdia compartida, avui en dia es un fet que tot dos membres de la parella treballen i compatibilitzan les seves activitats professionals amb la seva vida familiar, el ser pares, i veritablement tots dos es dediquen als fills. Cada cop es més excepcional en la societat moderna, el fet que sigui la mare qui es dedica als fills exclusivament. A la fi el més important es buscar la protecció del menor, que és el més desprotegit, si més no desde el punt de vista emocional.
També treballa en aspectes tan destacables com aquells que afecten als infants adoptats, persones adultes amb problemes de perdúa de la capacitat o de determinació de la filiació.
Es tracta sens dubte d'una reforma ambiciosa, que acosta la nostra legislació als canvis que s'han produit en la nostra societat, i també és valenta, com la nostra Consellera, Montserrat Tura, la qual no sols està treballant de valent en la modernització del Jutjats i la seva organització dins el nostre pais, tasca complicada on les hagi, sino també per que las nostres lleis s'adequïn als nous temps.
Personalment, crec que encara que es qualifiqui aquesta reforma d'intervencionista, hem de dir que de vegades cal que l'Estat prengui una actitud activa devant normes o situacions obsoletes i més quan això va en perjudici de persones a les quals cal donar especial protecció.

LA INVESTIGACIÓ AMB CEL.LULES MARE AL SERVEI DE LA DONA

Avui una noticia mèdica omple d’esperança a moltes dones afectades de càncer de mama, millor dir ens omple de satisfacció a tots i totes aquells i aquelles que encara que no patim l’enfermetat som conscients del que per una dona suposa l’extirpació d’un pit.El més significatiu de la tècnica de reconstrucció mamària és que la mateixa es fa a partir de cèl.lules mare extretes del greix obtingut d’una liposucció previa de la mateixa dona, es a dir, ella es converteix en donant. Això per la dona afectada soposa una doble teràpia, per una banda el fet de poder recuperar el seu pit i per altra que sigui el seu propi cos la seva esència la que aporti aquesta recuperació, implicant la recuperació total de la seva autoestima.Quan més s’avança en la investigació de cèl.lules mare, més ens adonem del llarg camí que ens queda per devant i de tot el que es podrà fer desde l’ètica i la bona praxis dels investigadors, i cada cop es posa més en evidència als seus detractors, aquelles veus crítiques dels sectors més conservadors de la nostra societat.Jo em planteixo el següent si la natura o un ésser superior posa a les nostres mans aquesta forma de donar vida, perquè no aprofitar-ho?. La història fa patent com la majoria d’avenços de la ciència han estat incompresos per una part de la nostra societat i com aquests ens han ajudat a millorar considerablement la nostra qualitat de vida.Particularment, em quedo amb les paraules de la cirurgiana encarregada de fer aquesta operació la qual comentava el següent: "Amb cèl.lules mare es pot reconstruir tot: pavellons auriculars, nas, trasplantament de cara. Això només és el principi. Amb cada assaig que es faci, s'anirà avançant". En un mon on continuament es destrueixen vides resulta maravellós que la natura humana ajudi a crear-la.

La Complexa gestio de la Immigracio

Arran de les actuacions fetes pel Regidor Maragall, Conseller d’Educació, amb la creació d'aules d’integració per tal d’acollir el flux continuat de nens immigrants, s’ha generat la polèmica. I realment, en sorprèn l’actitud d’alguns sectors com l’educatiu o polític que no recolzen allò que en petit comitè es venia reivindicant en benefici de tota la societat educativa però ,sobretot, dels nens sense distinció del seu origen, el que es busca amb aquest nou sistema és integrar als nouvinguts amb un pla d’acció adaptat a les seves necessitats i que intenta un procés d’adaptació al grup de companys aconseguint el mínim impacte envers la resta d’alumnes. Deixem temps a aquesta proposta per si no es encertada, modificar-la.

El cert, es que en un curt període de temps, Catalunya, s’ha trobat amb l’arribada d’un gran nombre de Nous Ciutadans, i davant d’un panorama molt difícil de gestionar, principalment, perquè no trobem models de referència d’èxit als nostres veïns europeus que ens ajudin, sinó més bé, observem situacions de conflicte ,en molts casos irreconciliables. Això, ens ha de fer veure que alguna cosa succeeix, i que el fenomen resulta difícil d’administrar, sobretot, perquè ens trobem amb individus amb una gran necessitat econòmica, que no volen assumir les obligacions que genera conviure en societat i que encara que molts tenen una llengua comuna, la seva cultura i model d’Estat – són originaris de països no democràtics- es troba molt lluny del nostre. Per altre banda, la població autòctona mira amb desconfiança a d’immigrant perquè és el gran beneficiari de les ajudes de l’estat de benestar pel qual tant han lluitat i que perceben en greu perill, i això és la llavor que pot a curt termini fer néixer situacions de conflicte important amb conseqüències no desitjades conscientment per cap persona de bona fe.

Davant, aquest nou panorama hem d’estar alerta i tindre clar que s’han de prendre mesures de control efectives i polítiques reals d’integració començant pels nens, pels més joves, fent arrelar en ells un sentiment de pertinença que contingui a la resta de nucli familiar, per això, el paper fonamental de l’Escola.Per altra banda, primordial, el compliment de la legislació vigent, amb expulsions ràpides d’aquells immigrants en situació irregular que circulen amb total impunitat pel nostre territori, i de forma inevitable, la modificació de la Llei d’estrangeria, unificant els criteris per obtindré la nacionalitat, prenent com referents els models Alemany o francès, evitant d’aquesta manera, per exemple, els matrimonis de conveniència o les nacionalitats dels nadons de pares iberoamericans obtingudes per la seva “falsa apatrídia”.

Ens trobem sens dubte en front del Gran Repte del S XXI, la Immigració, els socialistes han de liderar i treballar en ell, amb serietat i amb valentia, prenent, en ocasions, decisions dures o poc “populistes”, però ho fem així o perdre’m el tren, la oportunitat d’evitar el Conflicte que amb deliri esperen que exploti aquesta dreta tant espanyolista i rància.

EL DRET A SER MARE

El ser mare és una de les experiències més meravelloses que una dona pot experimentar al llarg de la seva vida i dic pot, perquè crec que es tracta d’una decisió que tota dona adulta ha de prendre amb total llibertat i que ningú té dret a decidir per ella. Tot això que manifesto té un perquè i el seu origen està en les notícies truculentes, gosaria a dir, macabres, aparegudes últimament al mitjans de comunicació sobre la pràctica, o presumpta mala praxis d’algunes clíniques abortives, les quals sembla ser no complien ni els terminis legals ni el supòsits legals que podien emparar interrompre l’embaràs d’acord a la legislació espanyola.

La llei actual contempla tres supòsits per avortar: greu perill per la vida o salut física o psíquica de la dona en estat –pel que no existeix límit de setmanes de gestació -; embaràs per violació - fins les dotze setmanes -, i presumpció de greus tares físiques o psíquiques pel fetus - fins la setmana 22-. El nostre sistema actual advoca clarament per despenalitzar l’avortament en aquests supòsits però no per l’avortament lliure, això hauria de quedar molt clar.

Quan des de grups progressistes i governs d’esquerra – socialistes- s’ha lluitat tant per poder avançar en un tema tant important per la dona, el dret a decidir, però sobretot, de salut pública, per evitar avortaments en llocs amb poques condicions higièniques i amb greu risc per la vida d’aquelles persones que dins la seva desesperació i la falta de mitjans econòmics per viatjar a l’estranger es veien obligades a recorre a aquestes pràctiques.

Tot arribant al segle XXI trobo vergonyós que es produeixin abusos i pràctiques tan mercantilistes, que devent del tot val o millor dit, tot te un preu, s’avinguin a interrompre embarassos en la seva recta final, practicant autèntics assassinats. Com a mare, però sobretot com a dona progressista, vull condemnar aquestes pràctiques perquè en res beneficien a la nostra societat i molt menys a nosaltres les dones. Aquests fets aïllats, perquè crec en l’ètica dels bons metges i en la seva professionalitat, malauradament, donen arguments a aquells sectors més rancis de la nostra societat que dins la seva doble moral condemnen i en la majoria dels casos es beneficien d’un espai mediàtic que d’altra manera no tindrien i que els hi dona veu per tal de criminalitzar a les dones i molt directament, als governs progressistes com origen, segons ells, de tots els mals de la nostre societat.

Que trist en sembla que sector tant rancis i conservadors es preocupin tant d’aquells que no arribaran a néixer i facin tan poc, pels mil.lers de nens que moren cada dia a les guerres, totes elles tant injustes, o per la misèries, maltractaments i abusos que contínuament pateixen aquelles criatures que dia darrera dia, fan de la seva vida un autèntic malson, on paraules com esperança o futur no existeixen. Però es clar!! Això no dona titulars.!!.

El Reto de educar a los hijos en el sistema socioeconómico de hoy

El título de esta reflexión no es por casualidad, ni para desmontar ningún esquema, es tan sólo una manera de enfocar el tema, así de entrada.

Y es que hoy para una pareja media estándar catalana, española o europea que tenga hijos menores educar se ha convertido en un auténtico reto.

Las familias de hoy, constituidas de muy diversas formulas, coinciden en una cuestión de base que me gustaría destacar como reflexión y es el hecho de la falta de tiempo para educar y en consecuencia, ese espacio ausente de los padres y de las madres es cubierto, o por la comunidad educativa en ocasiones, o por los nuevos artilugios del ocio después de clase que comienza a ser un factor a tener muy en cuenta para el análisis del desarrollo de los hijos.

El sistema ha provocado que para poder subsistir como unidad familiar hacen falta dos sueldos, para pagar la hipoteca, los seguros, los colegios, los médicos, los gastos de primera necesidad, las vacaciones y un largo etc. El sistema provoca que los horarios sean excesivamente largos y los padres y las madres estén trabajando y fuera del hogar prácticamente durante toda la jornada, por lo que a penas poseen tiempo durante la semana para charlar con los hijos, comunicarse y educarlos, pues esa es su tarea coma verdaderos tutores porque así lo decidieron un día al elegir tener hijos, ¿no?.

Esto provoca que se traslade todo la relación de familia al fin de semana. Pero ¿qué es lo que ocurre?. Durante ese espacio de tiempo los padres y las madres que son individuos e individuas también necesitan de su tiempo libre para disfrutar de la vida y a veces se resignan a perder ese ocio en beneficio de sus hijos. Sí, ya, y ahora es cuando se piensa aquello de “Pues no haber decidido tenerlos” .

En efecto, en parte cada persona, cada pareja debe asumir sus propias decisiones y sus propias responsabilidades en tanto que deciden ser padres y madres, pero también es cierto que el sistema laboral de distribución de horarios y de jornadas no ha ayudado mucho en las últimas décadas. Y yo me pregunto, ¿si sabemos que desde principios de los 80 la natalidad ya era muy baja en países como el nuestro precisamente porque no había tiempo para poder dedicar al cuidado de los hijos, ¿por qué no se pensó antes en comenzar a trabajar ya soluciones para mejorar esos índices ofreciendo a las parejas jóvenes alternativas, ayudas y mayor flexibilidad para disponer de tiempo y tener hijos, y poder educarlos como es debido y así de paso no tener que echar tanto mano de la solución mágica de la inmigración tan necesaria y ya vemos hoy como están las cosas?

Tal vez suene demasiado ingenuo, pero un país que piensa en clave de futuro debería haberse planteado antes la cuestión de la Educación y el cuidado de los hijos por sus familias y no esperar a que la Enseñanza, la escuela, el instituto, lanzara la voz de alarma, pues es la primer en detectar los conflictos y la primer en sufrir también las consecuencias.

De sobras hemos tenido ejemplos de países que así lo hicieron y ahora tienen unos niveles de calidad de vida que están a años luz de lo que nuestra parejas jóvenes con hijos quisieran.

En fin, sólo era una reflexión en voz alta, pero a mi me da la impresión de que existen múltiples formulas que podrían solucionar muchos de los problemas que abordamos en estos tiempos, pero parece que siempre se reacciona demasiado tarde a todo.

Que conste que no es una crítica a los gobiernos actuales de Cataluña y España, pero es obvio que ahora que la FAD ha publicado su informe sobre La relación entre hijos y padres, comunicación y conflictos del año 2003 valdría la pena empezar a ponerse las pilas y lanzar alternativas para que los que deben educar que son los padres y las madres poseen el tiempo y la ayuda necesaria para poder hacerlo y así los hijos ni estarán en la calle como muchas veces pasa, ni cogerán malos hábitos, ni serán hostiles, y por qué no decirlo también, ni estarán tan expuestos a ser carne de violencia y agresividad de esa que se reparte en los videojuegos que no deberían ser aptos para menores. Lo de internet es un caso a parte, pues tiene sus aspectos positivos y sus riesgos si los adultos no supervisan según que espacios a los que no deberían acceder los menores.

Si no existe comunicación en la familia y los hijos crecen solos, la transmisión de valores positivos se quebranta y los hijos adoptan aquellos valores que aprenden por ahí y luego pasa como ya se ha demostrado, pierden el respeto por los padres y se convierten en el peor de los casos, en jóvenes conflictivos.